dijous, 2 de gener de 2014

Quan començàvem a sortir

Fotografia de la Festa Major de 1920, presa a la Rambla entre els carrers Pujades i Venero. Autor desconegut.
La relació del Poblenou amb l’oci ha tingut molts contrastos durant les ultimes dècades. 
Si havíem arribat a tenir fins a cinc cinemes, a partit de l’any vuitanta-quatre, ens varem quedar sense cap. Si aleshores, al barri amb prou feines hi havia tres bars musicals, als anys noranta, el massificat “triangulo golfo” va ser una referència pels joves de tota Barcelona. Durant anys, el barri va tenir sol hostal, ara només cal veure l’oferta hotelera de la que disposem.
Us demanem que, per una estona, regressem molt enrere, a l’inici de tot, a la segona meitat del segle XIX. Aleshores, la població era fonamentalment treballadora; les jornades laborals eren de catorze hores de mitjana i, fins i tot s’aprofitaven els diumenges per netejar les màquines. El temps festiu consistia en setze festivitats religioses a l’any.
En aquest context, i tenint en compte que el preu per anar a Barcelona no estava a l’abast de tothom, es pot imaginar que allò que entenem avui per oci era gairebé inexistent i es limitava a les escapades al cafè o a les tavernes.
Les tavernes eren força nombroses, a Sant Martí hi havia aproximadament unes cent-vint. Algunes servien d’allotjament i normalment totes comptaven amb una taula de billar. La premsa de l’època reiterava les seves denúncies sobre els jocs i apostes que s’hi realitzaven, i que segons aquesta, desembocaven en “aldarulls, atracaments i ruïna a les llars humils”. Millor fama tenien els cafès, menys nombrosos i considerats més selectes, on semblava que acudien els obrers més qualificats.
En un barri de mar com Poblenou, la platja, evidentment, era un excel·lent espai de lleure gratuït, i l’any 1872 s’acceptà la petició d’instal·lar-hi uns espais per poder canviar-se de roba. Posteriorment es construirien uns banys condicionats i s’instauraria una línia de tramvia perquè s’hi pogués arribar des de tot el municipi. A partir d’aquí, la platja va ser centre de moltes activitats lúdiques.
Una altra forma de divertir-se era amb les becerrades, petites curses de braus improvisades en qualsevol plaça, tot i l'oposició que ja aleshores existia per part de sectors catalanistes i anarquistes. En una opinió que ens pot semblar actual, fa cent-vint anys, l’Arch de Sant Martí escrivia que “als organitzadors d’aquests espectacles se’ls hauria de fer el mateix que ells fan a les pobres bèsties”.
Davant d’aquestes formes d’oci poc edificants, i a mida que l’església perdia control sobre els hàbits de la població, cada cop va anar prenent més importància l’associacionisme popular. Aquest tenia caràcter pedagògic i pretenia ser l'element de socors i d'integració dels nombrosos nouvinguts, tan necessari aleshores. Per tot Sant Martí apareixien les primeres societats recreatives. Una d’elles, l’Aliança, que comptava amb el suport d'industrials i polítics, obria l’any 1873 el primer teatre. Vint anys després els poblenovins podien escollir entre quatre sales d’espectacles sense sortir de Sant Martí. Pel que fa a la música, i de forma paral·lela als petits espectacles de flamenc, es començaren a crear les primeres societats corals, que cantaven a les festes tradicionals i, poc a poc, es varen anar integrant al teixit social i a les societats recreatives. A mesura que augmentaven les seves activitats aquestes societats creixien tant econòmicament com en nombre d’afiliats i anaven oblidant el seu esperit social fundacional. S’establia una creixent competitivitat entre elles i adquirien cert caràcter elitista amb la celebració d'espectacles i festes restringides als socis.
La Festa Major era el temps festiu per excel·lència per a tota la població de Sant Martí de Provençals. Al principi es celebrava pels volts de l’onze de novembre, dia de Sant Martí, però a mida que els seus barris adquirien fisonomia pròpia es van convertir en terreny adobat a les rivalitats municipals. A partir del 1872, l’Aliança, amb el suport de Joan Agustí Carreras i d'altres prohoms, decideix celebrar la seva pròpia festa major el mes de setembre, fet que enervà els ànims de les societats del Clot. Aquella festa major es va convertir en una demostració de poder organitzatiu de les societats i dels industrials poblenovins. Les festes s'inauguraren amb la instal·lació d’un brollador d’aigua davant l’Aliança i durant dos dies es varen celebrar misses solemnes, balls d’envelat, concursos, enlairament de globus, focs d’artifici i un concert d’Anselm Clavé. A partir d’aleshores, la Festa Major de Poblenou es va anar consolidant amb la incorporació de noves societats recreatives, industrials i botiguers. Aprofitant la creixent afluència de gent d’arreu s’organitzaven fires per vendre els propis productes i alguns cafès oferien també espectacles teatrals. 
A mida que s’acostaven les acaballes del segle i amb la diferenciació social entre habitants es començaven a establir actituds, rols i espais separats. Hi havia una festa major elitista de caràcter tancat, amb balls de societat d’accés restringit que es celebraven dins de salons o en envelats engalanats amb llum elèctrica. La resta de la població acudia a altres espais més austers costejats per algunes societats, industrials o simples particulars amb fins lucratius. L’Arch informava que en un d’aquests balls celebrats a una antiga fàbrica, un grup de mosses van acabar a cops de puny, tot recordant que freqüentment aquells balls acabaven així.
Podeu trobar més informació sobre l’oci de l’època i cinemes al número 1 de la revista Icària.
Més informació sobre els bars de nit del barri al número 4 de la revista Icària.
Més informació sobre platges i banys al número 7 de la revista Icària.
Més informació sobre la Festa Major al número 8 de la revista Icària.
També més informació sobre associacionisme recreatiu al número 9 de la revista Icària.

Cap comentari:

Publica un comentari