Hi ha families originàries d'allà
que viuen al barri de la Plata. Hi van venir fa molts anys i van trobar al
Poblenou un modus vivendi, si més no, diferent del que hi tenien allà, que, si
hem de fer cas del topònim, havia de ser bastant desgraciat.
El nom era força suggeridor, i de
seguida ens va atraure "l'aventura" de trepitjar terreny desconegut,
i també la possibilitat d'assabentar-nos d'alguna que altra història
desconeguda del nostre barri.
I vet aquí, que una tarda de
finals d'octubre, un grup de persones ben predisposades a passar-ho bé ens vam
encabir en un autocaret de setze places, amb un remolc per les maletes enganxat
darrera, i un conductor eficaç i vigorós, que va resultar ser una mena d'àngel
baixat del cel, i... cap a la Catalunya-Sud fins a Montanejos, a l'Hotel Casa
Palacios.
Hem recorregut la zona i estem
contents de saber com és ara el Barranco del Hambre i també hem pogut intuir
com era fa cent anys.
Hem quedat molt sorpresos per la
frondositat del paisatge que ens havíem imaginat bastant sec i pedregós. Hem
vist que "el Barranco" és una angosta i bella fondalada formada entre
cingleres de pissarra per on transcorre el riu Mijares vorejat d'alts
pollancres grocs, i vegetació de ribera de tots colors.
La terra és argila rogenca i les
vessants de les muntanyes completament cobertes de pins molt verds. Un paisatge
verge i amb l'aire net.
Els poblets arrapats a les
muntanyes amb les cases i els estrets carrers adaptant-se als forts desnivells,
amb rampes i graons amb baranes, fent ziga-zaga. Hi ha restes d'antigues
construccions rudimentàries, enrunades, al costat d'altres relativament
recents, humils, sense pretensions, amb algun que altre ornament de ceràmica,
com a molt. I tancades. Els habitants hi van per vacances.
Pel que fa al "Hambre",
no l'hem vist pas! Les poques persones
que hem vist, semblaven ben alimentades. De moment, no hem de patir per això.
Durant tot el viatge ha dominat
l'alegria i el bon humor. Tot i que formàvem un grup bastant heterogeni, la
relació que s'ha establert entre nosaltres ha estat fluida i en molts casos
enriquidora. Fins i tot, en circumstàncies difícils i contratemps, que també
n'hi ha hagut, s'ha de dir que hem reaccionat amb serenitat i esperit
col·laborador.
I ja posada a donar la meva
opinió personal, també us diré que he trobat a faltar una estoneta de conversa
un xic seriosa amb algú d'allà.
Les "forces vives" de
Fuentes de Ayódar (un poeta “molt fan” de Rubén Dario i una noia que a l'escola
“treia nota” en Història d'Espanya), ens van obsequiar, carregats de bona fe,
amb un poema sobre el Pozo Negro i un documental sobre víctimes i malparits del
s. XVII. Que potser en el s. XX, per aquestes terres, no hi ha hagut víctimes i
malparits?
Perdoneu, però algú ho havia de
dir. Sé que és difícil perquè tampoc és qüestió de furgar en el passat de
ningú, però haguès sigut maco viure una situació en la que una dona gran o un
avi ens hagués explicat algun record de la seva vida, o poder entrar en un
"inhòspit", i sentir per uns moments, aquella mena d'emoció
nostàlgica, com la que transmet l'impressionant Cançó de bressol que Serrat
va fer a la seva mare:
"Ets filla del vent sec i d'una terra
eixuta,
d'una terra que mai no has pogut oblidar
al llarg del llarg camí que et van fer
caminar
els teus germans de sang, els teus
germans de llengua,
i encara vols morir escoltant mallarengues
coberta per la pols d'aquella pobre terra
“
(Crònica de Montserrat Jurnet sobre el viatge que l'Arxiu varem fer a Montanejos, l' any 2011.)
(Crònica de Montserrat Jurnet sobre el viatge que l'Arxiu varem fer a Montanejos, l' any 2011.)