El pintor del Poblenou

Tarda de Suburbi, 1980. Un clar exemple de l'univers de Ramon Calsina.

En el moment d’inaugurar la nostra secció d’art, convençuts que serà reeixida, representa certament emocionant i solemne fer-ho amb Ramon Calsina.

Si és veritat que comptem amb diversos representants en arts plàstiques, podem afirmar que Calsina és el pintor del Poblenou, així, en singular i forma categòrica. Anant més enllà també podem dir que és el referent inspirador indiscutible i el padrí de l’art al barri.

Ramon Calsina va néixer l’any 1901 en el si d’una família de flequers del carrer Castanys, davant del mercat de la Unió. De nen, i quan no ajudava la família, ja mostrava aptituds en el dibuix, i un amic d’aquesta els va convèncer perquè estudies art. Un jove Calsina va ingressar a l’Escola Llotja on fou alumne de Francesc Labarta i Felix Mestres. Tot compaginant il·lustració satírica i encàrrecs publicitaris, va participar en concursos i va obtenir algunes beques que li varen permetre recórrer Espanya i diverses ciutats europees on va conèixer els moviments artístics del moment. Com d’altres artistes va intentar la seva pròpia aventura a Paris sense gaire èxit. A Barcelona començà a exposar amb constància i a sorprendre la crítica del moment. Pintor, il·lustrador, aquarel·lista, cartellista, vitraller... feia un art inclassificable.

Ramon Calsina reunia unes qualitats tècniques excepcionals, com el excel·lent dibuix figuratiu, el domini de la llum i la penombra, i una gran valentia en l’elecció i la composició cromàtica, però tot i això, mai no fou especialment comprès ni acceptat per l’elit. Potser va ser perquè sempre es va mantenir fidel al seu estil i a la seva temàtica, íntimament relacionada amb el seu univers i de retruc amb el barri del Poblenou.

La seva obra està impregnada de tot allò que va mamar d’infantesa, i això li confereix cert aire nostàlgic. De forma onírica a les seves composicions apareixen quasi obsessivament una sèrie d’elements del record. Una iconografia calsiniana que s’ha convertit en clàssica:

El gasòmetre, globus, la Torre de les aigües i estels a l’horitzó. Objectes com llanternes màgiques, garrafes, olles i pans de tres crostons, emmarcats en cortines roges com si fos un teatre. També la figura d’un nadó embolcallat, que com tot allò que feia Calsina, era tot molt rodonet, tot molt inflat.

Ramon Calsina va morir l’any 1992, un any que marcava el Poblenou i el començava a canviar per sempre. Aquest és el tercer factor que posa Calsina al centre de tot. Des de l’any u en que va néixer fins el noranta-dos, Calsina fou testimoni de gairebé tot un segle, i ens atrevim a dir, del naixement, vida i mort d’un barri.

Podeu trobar més informació sobre Ramon Calsina al número 6 de la revista Icària.
També més informació sobre pintura als números 5, 10, 11 i 16 de la revista Icària.

L'Agregació

Capçalera del primer número de la publicació "El Pueblo Martinense" de l'any 1879.

El 20 d’abril del 1897 un Reial Decret consumava l’annexió a Barcelona dels sis municipis que l’envoltaven. Això passava després de moltes pressions del municipi barceloní per la seva necessitat de sòl urbanitzable i ànsies de creixement. Gràcia, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals, passaven a formar part de Barcelona en un procés conegut com l’Agregació. En primera instància va haver-hi certa voluntat de pacte i alguns municipis s’hi van avenir. Sant Martí, que incloïa el barri de Poblenou, fou l’últim a respondre a Barcelona doncs es va engendrar un encès debat entre alguns sectors socials.

El grup d'industrials i comerciants era reticents al que representaria l’annexió, tant en la racionalització urbanística com en el que fà a impostos i contribucions. Aquest nucli antiagregacionista que es va arribar a manifestar l’any 1889, estava liderat pel mateix alcalde del municipi Joan Agustí Carreras. Aquest mateix any va pronunciar un discurs en què es posicionava radicalment en contra de les intencions barcelonines. A l’altra banda hi havia els propietaris de terrenys, seduïts per la revaloració del sòl que els prometia Rius i Taulet.

Els obrers no es van arribar a posicionar del tot i no s’hi avenien a la idea antiagregacionista que promulgava l’empresariat. Probablement veien a venir que d’una manera o d’una altra ells seguirien igual. Efectivament, amb l’agregació Barcelona va acabar sent comprensiva amb els industrials martinencs, però va augmentar els impostos de consum i no va millorar les condicions de treball.
Podeu trobar més informació sobre l'Agregació al dossier del número 2 de la revista Icària.
També més informació sobre Joan Agustí Carreras als números 11 i 17 de la revista Icària.

Manuel Arranz

Manuel Arranz Moreno (Barcelona, 1946-1990) Historiador i arxivista. Es va doctorar l’any 1979 en filosofia i lletres -història general-, amb una tesi sobre “Els professionals de  la construcció a la Barcelona del segle XVIII ”. Va exercir com a professor d’ història a la Facultat de Ciències Econòmiques i a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, va coordinar recerques sobre el patrimoni industrial. Dirigí l’Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat fins a la seva mort.

Les seves investigacions es van centrar en aspectes de la Catalunya dels segles XVIII i XIX, com ara els moviments migratoris, l’arquitectura i la construcció, i l’economia. És coautor dels llibres Del Parc de la Ciutadella, una visió històrica. Anàlisi històrica de l’Ajuntament de Barcelona (segles XVIII i XIX) i Els March de Reus i el seu Palau a la rambla de Barcelona, publicada pòstumament. Al Poblenou, va ser membre actiu en la recuperació i revitalització de l’Ateneu de La Flor de Maig. Va ser membre fundador i president de L’Arxiu Històric del Poblenou. Des de l'any 2011, la biblioteca municipal al carrer Joncar duu el seu nom.

Aquesta breu biografia esta extreta de l'enciclopèdia "Poblenou en 135 veus".

Benvinguts/des al Triangle de fum.

Com sabreu, l'Arxiu Històric del Poblenou som una associació independent que des de 1976, es dedica a la recerca, arxiu i difusió de dades i documents sobre el barri barceloní del Poblenou.

Ja fa molts anys que ens vàrem decidir a utilitzar el correu electrònic per comunicar-nos amb els nostres socis. Més endavant, en l'empresa més important i necessària vàrem començar a digitalitzar l’arxiu, i ja fa un temps, hem començat a mostrar-ho a tothom en una pàgina web pròpia a Internet.

Ara som als anys de les xarxes socials, i de forma natural, hem decidit utilitzar-les per aprofitar les seves grans possibilitats comunicatives. Emmarcat en aquesta nova aventura batejada com Arxiu 2.0, encetem aquest blog anomenat “El Triangle de fum”. Des d'aquest racó de la xarxa partim amb tres objectius principals:

Publicació dels materials de l’Arxiu.

En aquest espai principal, i de manera fixa, publicarem fotografies sobre el barri acompanyades d’un text. Darrera del text es farà referència a l’article d’on s’ha extret o bé, en el cas de ser inèdit, on es pot trobar més informació del mateix tema. Habitualment, trobarem publicacions més convencionals, ja sigui en forma d’articles, fotografies o vídeos. Totes s'aniran ordenant per carpetes visibles a la barra superior. Són Activitats, Urbanisme, Art, Carrer, Persones i Treball. A les barres laterals i inferiors altres seccions fixes com "Zona est" també s'aniran actualitzant.
Informació i difusió de qualsevol de les activitats relacionades amb l’Arxiu.
El blog serà un nou canal de difusió de qualsevol activitat relacionada amb l’Arxiu Històric del Poblenou, ja siguin sortides, presentacions, exposicions...

Ser presents al món.

Des del nostre blog us volem animar a participar, ja sigui en forma de comentaris, esmenes i opinions, com de treballs o documents més elaborats que podem arribar a publicar. També crearem una llista de pàgines web i blogs afins a la història del nostre barri i ciutat. La nostra intenció és la de crear una petita “comunitat AHPN” on intercanviar materials i fer-ne difusió mútua.

Del Poblenou a la batalla de l'Ebre

Miquel Vidal signa a la sala d'actes de Can Felipa.

Més enllà de les grans franquícies i d’Amazon, hi ha vida. Ho demostren diàriament les llibreries de barri, beneïdes siguin. Petita només en metres quadrats i referència indefugible de les activitats culturals del Poblenou els últims 30 anys, la llibreria Etcètera va coorganitzar ahir un acte modèlic, amb la Comissió de la Dignitat i l’Arxiu Històric de Poblenou: la presentació del llibre Del Poblenou a la batalla de l’Ebre, de Miquel Vidal.

L’obra esta basada en els records de Francesc Febrer, el Paco, membre de la lleva del biberó, ferit de guerra i un de tants herois oblidats, d’un bàndol i de l’altre, que es van jugar la vida quan eren uns nens en defensa d’un ideal o perquè no els quedava més remei. Desgraciadament, el llibre ja no el podrà llegir el seu protagonista, que va morir l’any passat. Però sí que podran llegir-lo els seus nebots i el seu germà. Que ahir eren presents en un acte en què va quedar petita la sala de conferències del centre cívic de Can Felipa, a la plaça del reporter Josep Maria Huertas, un nom sota l’advocació del qual s’haurien de posar tots els periodistes de la ciutat. En realitat, tots els periodistes, i més en aquests temps de conferències de premsa amb teles de plasma i en que no s’admeten preguntes. L’acte va servir perquè per primera vegada es projectés davant el públic una part de l’arxiu perdut de Francesc Boix, un altre nen soldat que va acabar al camp d’extermini de Mauthausen. Un heroi. Com Antoni Garcia, de Tortosa, i tants d’altres injustament oblidats. Francesc Boix i els seus companys de captiveri que treballaven al laboratori fotogràfic del camp es van jugar la vida, robant negatius que van ser utilitzats després com a prova de càrrec a Nuremberg. Les fotos perdudes, que s’havien de subhastar a França davant la desídia de la Generalitat, van ser comprades gràcies a una iniciativa de la Comissió de la Dignitat i l’ajut econòmic de 47 particulars, alguns dels quals eren ahir a la sala. Una part molt important del material reflecteix escenes del front d’Aragó i la batalla de l’Ebre, on Francesc Boix va arribar amb tot just 17 anys. Aquests són els escenaris també del llibre de Miquel Vidal. La presentació de la seva obra va ser una ocasió ideal per a l’exposició de fotos, que acabaran a l’Arxiu Nacional de Catalunya i seran objecte d’una mostra el 2014.

La lectura de Del Poblenou a la batalla del Ebre, que parla d’un milicià que va combatre durant tota la guerra amb els mateixos pantalons, els que es va emportar de casa seva, fa posar la pell de gallina. Com les fotos. Pep Cruanyes, portaveu de la Comissió per la Dignitat, va donar explicacions. “Aquest oficial va morir poc després de fer-se la instantània. Aquest altre va ser afusellat al Camp de la Bota”. A les imatges es veuen nens, amb espardenyes i fusells, i homes de cap a peus (a la lleva del biberó també van ser cridats homes de quaranta anys). Només els oficials anaven amb uniformes reglamentaris. Ahir, per un moment, tots ells van ser rescatats de l’oblit gràcies a altres herois anònims. Fills o veïns del Poblenou, com el representant de la Comissió de la Dignitat i de l’Arxiu Històric local. O com el mateix escriptor, Miquel Vidal, i els responsables d’aquesta petita gran il·lusió que és Etcètera.

Llarga vida a la lectura i als llibre que ens impedeixen oblidar. I llarga vida a Etcètera i totes les llibreries de barri.
Article de Domingo Marchena a La Vanguardia del dia 25 d'octubre de 2013.

Poblenou 112

El nostre grup escoltant les explicacions del cos de bombers. Foto: Ines.

Dissabte 5 d’octubre, l’Arxiu Històric de Poblenou, va organitzar una sortida per conèixer dues entitats del nostre barri: el Parc de bombers de Llevant (al carrer Castella entre Pere IV i Diagonal) i el Banc de Sang i de Teixits (al carrer Lope de Vega amb Taulat).

En la primera cita vàrem ser atesos pel tinent Lluís i el caporal Jordi. Aquest darrer ens va explicar com és el dia a dia en un Parc de Bombers, ens va mostrar els vehicles que utilitzen i les instal·lacions de què disposen.

Entre d'altres coses ens va explicar que allà hi treballen 21 bombers per torn de 24 hores, dels 100 que hi ha actius cada dia a la ciutat de Barcelona.

Mentre no han de córrer per una emergència, els bombers conviuen a la caserna. Com en qualsevol lloc de residència comunitària, tenen menjadors, i cuines que aprovisionen i on es fan ells mateixos el menjar. També sales de formació i lleure, i un gimnàs equipat a base de donacions. Evidentment tenen habitacions per dormir o descansar, encara que pels bombers de servei el descans absolut és relatiu. Han d'estar preparats per despertar-se i equipar-se en pocs minuts, sigui quin sigui el moment del dia o de la nit.

Encara amb les ganes de practicar descens per la barra, ens vam dirigir a la segona visita.

Al Banc de Sang, ens esperaven l’Oti i la Marta per parlar-nos de la feina que fan allà. Ens van explicar que el banc fa tres anys que està a Poblenou i que hi treballen unes 300 persones. És l’únic banc de sang a Catalunya, i processa i conserva la sang i derivats per a tots els hospitals de Catalunya (públics i privats). Això els permet estandarditzar els processos i garantir la mateixa qualitat dels hemoderivats.

A més de sang també treballen amb teixits (pell, òrgans…), cordó umbilical, i llet materna per a nadons prematurs i fan recerca amb cèl·lules progenitores per malalties com l’artrosi de genoll (condropaties).

No es van estar de recordar-nos que a tot el territori de Catalunya es precisen 1000 donacions diàries per cobrir la demanda.

Volem agrair a les persones que ens van rebre, a la Pilar i al Ramon per l’organització i a la Inés per bastir aquesta petita crònica.

El tren per Poblenou

Talgo III arrossegat per una locomotora elèctrica 269-098-0.  Al fons, l’estació. Foto: Albert Cantos, 1981.

El primer tren de la península travessava el Poblenou pel litoral. Fou una iniciativa particular del mataroní Miquel Biada Bunyol que tenia negocis a Cuba i coneixia els avantatges del ferrocarril. En tornar el 1840, decidí unir la seva ciutat amb Barcelona.

La línia s’inaugurava el 28 d’octubre de 1848, però el promotor no va veure el seu somni fet realitat, víctima d’una pulmonia, que devia agafar en una de les guàrdies de nit que feia personalment per evitar sabotatges a la via del ferrocarril mentre es construïa .

El tren travessava el barri, però fins el 1886, quatre anys després de la fundació de Can Girona, no s’obrí la primera estació del Poblenou, de la qual no tenim cap imatge. Es va situar al costat mateix d’aquesta empresa, sembla que per influència del financer Manuel Girona, a la cruïlla del que ara és el carrer Provençals amb el Passeig de García Faria. Llavors era a l’inici del carrer dels Ferrers, tocant a Taulat. Era un lloc que sempre va estar allunyat dels punts més habitats. El 1905 es va obrir l’estació de mercaderies del Bogatell, nom de la desembocadura al mar del Rec Comtal desviat, claveguera a cel obert de Barcelona.

L’any 1907 es va edificar una nova estació del Poblenou, obra dels enginyers Eduard Maristany i Rafael Coderch. Fou la primera estació d’Espanya amb enclavament elèctric de maniobra de palanca a les vies de pas i aparador mitjançant el sistema Rodry-Bleynie-Ducousso. Per a l’Exposició Universal de Barcelona el 1929 es va construir un dipòsit de màquines i un taller. Amb l’electrificació de la línia, a partir de 1948, va començar a declinar el dipòsit del Poblenou, que va acabar com a base de desguàs de locomotores i cotxes de viatgers. Des del 1967, l’Estació del Poblenou va ser cotxera dels trens Talgo Barcelona-Ginebra. L’abandó va ser la nota dominant de les darreres dècades de vida del tren al Poblenou. Finalment, el 31 de maig de 1989 es va suprimir el pas del tren pel barri i l’estació del Poblenou va ser enderrocada. Al seu lloc, el 1990 s’inaugurà la Ronda del Litoral, parcialment soterrada per la pressió veïnal i que va permetre la creació del Parc del Poblenou. 

Podeu trobar més informació a l'article "El tren a Poblenou", al número 12 de la revista Icària.
També més informació sobre transports al número 11 de la revista Icària.