Ara que el Poblenou passa a ser una referència més
del circuit turístic a Barcelona, us volem presentar una curiositat . Molt abans que la colla del Toni Soler gravés sketchs televisius a l’entorn de la Flor de Maig, una colla d’amics empeltats de l’esperit
contracultural de finals dels setanta realitzaven aquest curt-metratge ple de
l’humor, sàtira i ironia pròpia d’aquells anys. És autor entre d’altres, el
nostre company i amic de l’Arxiu, Xavier Ripoll. Entre els protagonistes,
junt amb ell, podem veure també a Manel Oller de la Colla del Drac.
Si és veritat que es tracta d’una producció amateur i que el ritme
resulta avui molt lent, és un document fílmic molt valuós del Poblenou
industriós de fa quaranta anys.
dimarts, 1 d’abril del 2014
dimarts, 25 de març del 2014
La torre més bella
Avui, vint-i-dos de març del dos mil catorze, hem obert la
torre.
La Torre de les Aigües és un magnífic edifici cilíndric
construït l’any 1882 per l’arquitecte Pere Falqués. La seva funció era extreure
aigua potable del subsòl, però la salinització d’aquesta la va fer inservible
en pocs anys. Va quedar integrada dins la fàbrica Macosa convertint-se en una
icona del Poblenou; omnipresent darrere els seus terrats i venerada pels artistes
per la seva potència estètica.
La torre, amb un deix de tristesa des de l'alçada, ha estat
testimoni mut de tota la història del Poblenou, veient com al seu voltant tot
canviava mentre ella envellia. Cent trenta-dos anys després de la seva construcció,
l’Ajuntament i la Companyia d'Aigües de Barcelona, s’han fet càrrec de la seva
restauració dirigida per l’arquitecte Antoni Vilanova.
L’acte oficial de re-inauguració s’ha celebrat aquest matí a
la Plaça Ramon Calsina, al peu de la torre, i han assistit molts veïns i veïnes
del barri entre gegants i castellers.
Ha estat presidit per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias,
el regidor del districte, l’arquitecte i un representant d’Aigües de Barcelona
que es congratulava de la coincidència que avui fós el dia mundial de l’aigua.
Només feia falta que plogués.
Acompanyant-los, hi havia presents l’Associació de veïns del
Poblenou, els extreballadors de Macosa, una ampla representació de la família
Calsina, i entre tots ells, un home especialment feliç, Jordi Fosas.
El president de l’Arxiu històric i la totalitat de membres
de la junta ho hem viscut com un moment especial. Durant molts temps s'han anat
deixant pistes, ara ja ho podem anunciar obertament:
L’Arxiu Històric del Poblenou, amb la seva tasca altruista
en favor de la preservació del llegat històric va ser proposat per fer-se
càrrec de les visites a la Torre de les Aigües i la cessió de l’edifici
adjacent conegut com la Casa de les Vàlvules. Després de un debat intern, vam
acceptar i emprenem aquest repte amb tota la il·lusió de què disposem.
Ara és el moment d’animar a tothom a què ens recolzi en la
nova aventura, ja sigui visitant la torre o participant a les activitats que
farem a la nostra propera ubicació.
Tota la informació sobre la Torre de les Aigües al número 17 de la revista Icària.
dimecres, 26 de febrer del 2014
Per què hem anat al Barranco del Hambre?
Hi ha families originàries d'allà
que viuen al barri de la Plata. Hi van venir fa molts anys i van trobar al
Poblenou un modus vivendi, si més no, diferent del que hi tenien allà, que, si
hem de fer cas del topònim, havia de ser bastant desgraciat.
El nom era força suggeridor, i de
seguida ens va atraure "l'aventura" de trepitjar terreny desconegut,
i també la possibilitat d'assabentar-nos d'alguna que altra història
desconeguda del nostre barri.
I vet aquí, que una tarda de
finals d'octubre, un grup de persones ben predisposades a passar-ho bé ens vam
encabir en un autocaret de setze places, amb un remolc per les maletes enganxat
darrera, i un conductor eficaç i vigorós, que va resultar ser una mena d'àngel
baixat del cel, i... cap a la Catalunya-Sud fins a Montanejos, a l'Hotel Casa
Palacios.
Hem recorregut la zona i estem
contents de saber com és ara el Barranco del Hambre i també hem pogut intuir
com era fa cent anys.
Hem quedat molt sorpresos per la
frondositat del paisatge que ens havíem imaginat bastant sec i pedregós. Hem
vist que "el Barranco" és una angosta i bella fondalada formada entre
cingleres de pissarra per on transcorre el riu Mijares vorejat d'alts
pollancres grocs, i vegetació de ribera de tots colors.
La terra és argila rogenca i les
vessants de les muntanyes completament cobertes de pins molt verds. Un paisatge
verge i amb l'aire net.
Els poblets arrapats a les
muntanyes amb les cases i els estrets carrers adaptant-se als forts desnivells,
amb rampes i graons amb baranes, fent ziga-zaga. Hi ha restes d'antigues
construccions rudimentàries, enrunades, al costat d'altres relativament
recents, humils, sense pretensions, amb algun que altre ornament de ceràmica,
com a molt. I tancades. Els habitants hi van per vacances.
Pel que fa al "Hambre",
no l'hem vist pas! Les poques persones
que hem vist, semblaven ben alimentades. De moment, no hem de patir per això.
Durant tot el viatge ha dominat
l'alegria i el bon humor. Tot i que formàvem un grup bastant heterogeni, la
relació que s'ha establert entre nosaltres ha estat fluida i en molts casos
enriquidora. Fins i tot, en circumstàncies difícils i contratemps, que també
n'hi ha hagut, s'ha de dir que hem reaccionat amb serenitat i esperit
col·laborador.
I ja posada a donar la meva
opinió personal, també us diré que he trobat a faltar una estoneta de conversa
un xic seriosa amb algú d'allà.
Les "forces vives" de
Fuentes de Ayódar (un poeta “molt fan” de Rubén Dario i una noia que a l'escola
“treia nota” en Història d'Espanya), ens van obsequiar, carregats de bona fe,
amb un poema sobre el Pozo Negro i un documental sobre víctimes i malparits del
s. XVII. Que potser en el s. XX, per aquestes terres, no hi ha hagut víctimes i
malparits?
Perdoneu, però algú ho havia de
dir. Sé que és difícil perquè tampoc és qüestió de furgar en el passat de
ningú, però haguès sigut maco viure una situació en la que una dona gran o un
avi ens hagués explicat algun record de la seva vida, o poder entrar en un
"inhòspit", i sentir per uns moments, aquella mena d'emoció
nostàlgica, com la que transmet l'impressionant Cançó de bressol que Serrat
va fer a la seva mare:
"Ets filla del vent sec i d'una terra
eixuta,
d'una terra que mai no has pogut oblidar
al llarg del llarg camí que et van fer
caminar
els teus germans de sang, els teus
germans de llengua,
i encara vols morir escoltant mallarengues
coberta per la pols d'aquella pobre terra
“
(Crònica de Montserrat Jurnet sobre el viatge que l'Arxiu varem fer a Montanejos, l' any 2011.)
(Crònica de Montserrat Jurnet sobre el viatge que l'Arxiu varem fer a Montanejos, l' any 2011.)
dimecres, 5 de febrer del 2014
Manolo Garcia
El nostre amic Toni Olivé és un enamorat del barri, music,
component del grup “Melodrama” i un gran especialista en tot el referent a la música del Poblenou. Directament des del seu blog Poplenou us presentem
la seva primera col·laboració al Triangle de fum. Musica mestre!
Si al Poble Sec tenen el seu "noi", els del Poblenou també tenim el nostre "noi" i se'ns omple la boca quan diem que el de Poblenou és més "rockero".
Manolo Garcia va néixer el 1955 prop del sub-barri que
es coneix com a Rancho Grande, arrel d’un restaurant del mateix nom que
fa pocs anys que ja no existeix degut al 22arrobar i l'especulació que ha sofert
darrerament el Poblenou. La seva primera actuació va ser al Centre
Moral i Cultural del Poblenou, debutant en la Coral en la tendre edat de 8
anyets. Manolo recorda que es va desmaiar de la intensitat de la seva
entrega artística, així com que va fer d’angelet als Pastorets.
"La primera vez que subí a un escenario tendría 8 años, en un Centro Moral
y Cultural de mi barrio de Barcelona, Poblenou. Allí me desmayé directamente.
Cuando canté ya en el instituto, tenía 13 años pero aún estaba muy nervioso...
Las rodillas me chocaban, clak, clak, clak... Luego vi a Raphael en una peli
que se llamaba Digan lo que digan y pensé: Quiero ser como este
señor cuando sea mayor".
Després d’aquests desafortunats inicis artístics fem un salt
fins a mitjans dels setanta quan forma part de Materia
Gris tocant la bateria. Durant quatre anys toca per tot Catalunya fent
Festes Majors i BBC (Bodes, Batejos i Comunions) i finalment canvien
el nom per Satan, nom difícil de casar, certament, amb aquest tipus
d’esdeveniments. El següent grup és Silma y su Conjunto. No és difícil
endevinar que la tal Silma era la cantant. En aquest grup Manolo comença
a cantar en els descans de la cantant titular.
No és fins a Los Rápidos que Manolo ja és el
cantant oficial, però abans de fer les seves cançons Los Rápidos fan
de grup d’acompanyament en la gravació de l’Lp Tengo una idea (1980) de Sergio Makaroff.
Los Rápidos són Manolo García (veu), Esteban Martín
Hirschfeld (teclats), Antonio Fidel (baix), Josep Lluís Pérez (guitarra) i
Lluís Visiers (batería).
Aconsegueixen gravar un Lp per Emi i encara que tenen molt
èxit tant en les actuacions com entre la crítica especialitzada, en prou feines
venen 2.000 copies del seu primer i únic disc, cosa que el converteix, un cop
han passat els anys, en preuada peça de col·leccionista.
Amb Los Burros graven un parell de
discos: Rebuznos de amor i Jamon de burro. Los Burros també eren molt ben
considerats, però no és fins que Manolo i Quimi tornen a desfer el grup i
s’inventen El último de la fila, que no comença la seva carrera
meteòrica.
Ara sí. L’encerten i l’èxit els somriu. a partir d’aquí la
història ja la sap o l’hauria de saber tothom. El último de la
fila es converteix en tot un fenomen de masses, sense baixar la qualitat
de la seva proposta musical i fent més o menys el que havien fet sempre.
Aleshores, que és el que ha canviat? Perquè ara tenen èxit i abans no? Perquè
els discos de El último de la fila es venen com a xurros i els
anteriors de Los Rapidos i Los burros van passar sense pena ni
glòria? Ah...misteris insondables que mai podrem esbrinar.
Els seus discos Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por
la ventana (1985), Enemigos de lo ajeno (1986), Como la
cabeza al sombrero (1988), Nuevo pequeño catálogo de seres y
estares (1990), i finalment Astronomía razonable (1995) ja son
història del Rock i el Pop tan a tota Espanya com a Sudamèrica.
A partir d’aquí Manolo Garcia segueix com solista amb el mateix èxit,
continuant amb les actuacions multitudinàries i gravacions de supervendes com Arena
en los bolsillos (1998), Nunca el tiempo es perdido (2001), Para
que no se duerman mis sentidos (2004), Saldremos a la lluvia (2008)
i Los dias intactos (2011). En algunes de les seves lletres, tant en grup com en solitari, s'entreveuen pinzellades poètiques sobre els carrers que el van veure créixer.
Més informació sobre els grups musicals al Poblenou al número 16 de la revista Icària.
dijous, 2 de gener del 2014
Quan començàvem a sortir
Fotografia de la Festa Major de 1920, presa a la Rambla entre els carrers Pujades i Venero. Autor desconegut. |
La relació del Poblenou amb l’oci ha tingut molts contrastos
durant les ultimes dècades.
Si havíem arribat a tenir fins a cinc cinemes, a
partit de l’any vuitanta-quatre, ens varem quedar sense cap. Si aleshores, al
barri amb prou feines hi havia tres bars musicals, als anys noranta, el
massificat “triangulo golfo” va ser una referència pels joves de tota
Barcelona. Durant anys, el barri va tenir sol hostal, ara només cal veure
l’oferta hotelera de la que disposem.
Us demanem que, per una estona, regressem molt enrere, a
l’inici de tot, a la segona meitat del segle XIX. Aleshores, la població
era fonamentalment treballadora; les jornades laborals eren de catorze hores de
mitjana i, fins i tot s’aprofitaven els diumenges per netejar les màquines. El
temps festiu consistia en setze festivitats religioses a l’any.
En aquest context, i tenint en compte que el preu per anar a
Barcelona no estava a l’abast de tothom, es pot imaginar que allò que entenem
avui per oci era gairebé inexistent i es limitava a les escapades al cafè o a
les tavernes.
Les tavernes eren força nombroses, a Sant Martí hi havia
aproximadament unes cent-vint. Algunes servien d’allotjament i normalment totes
comptaven amb una taula de billar. La premsa de l’època reiterava les seves
denúncies sobre els jocs i apostes que s’hi realitzaven, i que segons aquesta,
desembocaven en “aldarulls, atracaments i ruïna a les llars humils”. Millor
fama tenien els cafès, menys nombrosos i considerats més selectes, on semblava
que acudien els obrers més qualificats.
En un barri de mar com Poblenou, la platja, evidentment, era
un excel·lent espai de lleure gratuït, i l’any 1872 s’acceptà la petició
d’instal·lar-hi uns espais per poder canviar-se de roba. Posteriorment es
construirien uns banys condicionats i s’instauraria una línia de tramvia perquè
s’hi pogués arribar des de tot el municipi. A partir d’aquí, la platja va ser
centre de moltes activitats lúdiques.
Una altra forma de divertir-se era amb les becerrades,
petites curses de braus improvisades en qualsevol plaça, tot i l'oposició que
ja aleshores existia per part de sectors catalanistes i anarquistes. En una
opinió que ens pot semblar actual, fa cent-vint anys, l’Arch de Sant Martí
escrivia que “als organitzadors d’aquests espectacles se’ls hauria de fer el
mateix que ells fan a les pobres bèsties”.
Davant d’aquestes formes d’oci poc edificants, i a mida que l’església perdia
control sobre els hàbits de la població, cada cop va anar prenent més
importància l’associacionisme popular. Aquest tenia caràcter pedagògic i
pretenia ser l'element de socors i d'integració dels nombrosos nouvinguts, tan
necessari aleshores. Per tot Sant Martí apareixien les primeres societats
recreatives. Una d’elles, l’Aliança, que comptava amb el suport d'industrials i
polítics, obria l’any 1873 el primer teatre. Vint anys després
els poblenovins podien escollir entre quatre sales d’espectacles
sense sortir de Sant Martí. Pel que fa a la música, i de forma paral·lela als
petits espectacles de flamenc, es començaren a crear les primeres societats
corals, que cantaven a les festes tradicionals i, poc a poc, es varen anar
integrant al teixit social i a les societats recreatives. A mesura que augmentaven
les seves activitats aquestes societats creixien tant econòmicament
com en nombre d’afiliats i anaven oblidant el seu esperit social fundacional.
S’establia una creixent competitivitat entre elles i adquirien cert caràcter
elitista amb la celebració d'espectacles i festes restringides als socis.
La Festa Major era el temps festiu per excel·lència per a
tota la població de Sant Martí de Provençals. Al principi es celebrava pels
volts de l’onze de novembre, dia de Sant Martí, però a mida que els seus barris
adquirien fisonomia pròpia es van convertir en terreny adobat a les rivalitats
municipals. A partir del 1872, l’Aliança, amb el suport de Joan Agustí Carreras
i d'altres prohoms, decideix celebrar la seva pròpia festa major el mes de
setembre, fet que enervà els ànims de les societats del Clot. Aquella festa major es va convertir en una demostració de
poder organitzatiu de les societats i dels industrials poblenovins. Les festes
s'inauguraren amb la instal·lació d’un brollador d’aigua davant l’Aliança i
durant dos dies es varen celebrar misses solemnes, balls d’envelat, concursos,
enlairament de globus, focs d’artifici i un concert d’Anselm Clavé. A
partir d’aleshores, la Festa Major de Poblenou es va anar consolidant amb la
incorporació de noves societats recreatives, industrials i botiguers.
Aprofitant la creixent afluència de gent d’arreu s’organitzaven fires per
vendre els propis productes i alguns cafès oferien també espectacles teatrals.
A mida que s’acostaven les acaballes del segle i amb la
diferenciació social entre habitants es començaven a establir actituds, rols i
espais separats. Hi havia una festa major elitista de caràcter tancat, amb
balls de societat d’accés restringit que es celebraven dins de salons o
en envelats engalanats amb llum elèctrica. La resta de la població acudia a
altres espais més austers costejats per algunes societats, industrials o
simples particulars amb fins lucratius. L’Arch informava que en un
d’aquests balls celebrats a una antiga fàbrica, un grup de mosses van acabar a
cops de puny, tot recordant que freqüentment aquells balls acabaven així.
Podeu trobar més informació sobre l’oci de l’època i cinemes al número 1 de la
revista Icària.
Més informació sobre els bars de nit del barri al número 4
de la revista Icària.
Més informació sobre platges i banys al número 7 de la
revista Icària.
Més informació sobre la Festa Major al número 8 de la
revista Icària.
També més informació sobre associacionisme recreatiu al
número 9 de la revista Icària.
diumenge, 1 de desembre del 2013
El pintor del Poblenou
Tarda de Suburbi, 1980. Un clar exemple de l'univers de Ramon Calsina. |
En el moment d’inaugurar la nostra secció d’art, convençuts
que serà reeixida, representa certament emocionant i solemne fer-ho amb Ramon
Calsina.
Si és veritat que comptem amb diversos representants en arts
plàstiques, podem afirmar que Calsina és el pintor del Poblenou, així, en singular i forma categòrica. Anant més enllà també podem dir que és el referent inspirador indiscutible i el padrí de l’art al barri.
Ramon Calsina va néixer l’any 1901 en el si d’una família de
flequers del carrer Castanys, davant del mercat de la Unió. De nen, i quan
no ajudava la família, ja mostrava aptituds en el dibuix, i un amic d’aquesta els va
convèncer perquè estudies art. Un jove Calsina va ingressar a l’Escola
Llotja on fou alumne de Francesc Labarta i Felix Mestres. Tot compaginant
il·lustració satírica i encàrrecs publicitaris, va participar en concursos i va
obtenir algunes beques que li varen permetre recórrer Espanya i diverses
ciutats europees on va conèixer els moviments artístics del moment. Com
d’altres artistes va intentar la seva pròpia aventura a Paris sense gaire èxit.
A Barcelona començà a exposar amb constància i a sorprendre la crítica del
moment. Pintor, il·lustrador, aquarel·lista, cartellista,
vitraller... feia un art inclassificable.
Ramon Calsina reunia unes qualitats tècniques excepcionals,
com el excel·lent dibuix figuratiu, el domini de la llum i la penombra,
i una gran valentia en l’elecció i la composició cromàtica, però tot i això, mai no fou especialment comprès ni acceptat per l’elit. Potser va ser perquè sempre es
va mantenir fidel al seu estil i a la seva temàtica, íntimament
relacionada amb el seu univers i de retruc amb el barri del Poblenou.
La seva obra està impregnada de tot allò que va mamar d’infantesa,
i això li confereix cert aire nostàlgic. De forma onírica a les seves
composicions apareixen quasi obsessivament una sèrie d’elements del record. Una
iconografia calsiniana que s’ha convertit en clàssica:
El gasòmetre, globus, la
Torre de les aigües i estels a l’horitzó. Objectes com llanternes màgiques, garrafes,
olles i pans de tres crostons, emmarcats en cortines roges com si fos un
teatre. També la figura d’un nadó embolcallat, que com tot allò que feia
Calsina, era tot molt rodonet, tot molt inflat.
Ramon Calsina va morir l’any 1992, un any que marcava el Poblenou
i el començava a canviar per sempre. Aquest és el tercer factor que posa
Calsina al centre de tot. Des de l’any u en que va néixer fins el noranta-dos,
Calsina fou testimoni de gairebé tot un segle, i ens atrevim a dir, del naixement,
vida i mort d’un barri.
Podeu trobar més informació sobre Ramon Calsina al número 6 de la revista Icària.
També més informació sobre pintura als números 5, 10, 11 i 16 de la revista Icària.
També més informació sobre pintura als números 5, 10, 11 i 16 de la revista Icària.
dijous, 21 de novembre del 2013
L'Agregació
Capçalera del primer número de la publicació "El Pueblo Martinense" de l'any 1879. |
El 20 d’abril del 1897 un Reial Decret consumava l’annexió a Barcelona dels sis municipis que l’envoltaven. Això passava després de moltes pressions del municipi barceloní per la seva necessitat de sòl urbanitzable i ànsies de creixement. Gràcia, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals, passaven a formar part de Barcelona en un procés conegut com l’Agregació. En primera instància va haver-hi certa voluntat de pacte i alguns municipis s’hi van avenir. Sant Martí, que incloïa el barri de Poblenou, fou l’últim a respondre a Barcelona doncs es va engendrar un encès debat entre alguns sectors socials.
El grup d'industrials i comerciants era reticents al que representaria l’annexió, tant en la racionalització urbanística com en el que fà a impostos i contribucions. Aquest nucli antiagregacionista que es va arribar a manifestar l’any 1889, estava liderat pel mateix alcalde del municipi Joan Agustí Carreras. Aquest mateix any va pronunciar un discurs en què es posicionava radicalment en contra de les intencions barcelonines. A l’altra banda hi havia els propietaris de terrenys, seduïts per la revaloració del sòl que els prometia Rius i Taulet.
Els obrers no es van arribar a posicionar del tot i no s’hi avenien a la idea antiagregacionista que promulgava l’empresariat. Probablement veien a venir que d’una manera o d’una altra ells seguirien igual. Efectivament, amb l’agregació Barcelona va acabar sent comprensiva amb els industrials martinencs, però va augmentar els impostos de consum i no va millorar les condicions de treball.
Podeu trobar més informació sobre l'Agregació al dossier del número 2 de la revista Icària.
També més informació sobre Joan Agustí Carreras als números 11 i 17 de la revista Icària.
Podeu trobar més informació sobre l'Agregació al dossier del número 2 de la revista Icària.
També més informació sobre Joan Agustí Carreras als números 11 i 17 de la revista Icària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)