dimecres, 5 de febrer de 2014

Manolo Garcia

El nostre amic Toni Olivé és un enamorat del barri, music, component del grup “Melodrama” i un gran especialista en tot el referent a la música del Poblenou. Directament des del seu blog Poplenou us presentem la seva primera col·laboració al Triangle de fum. Musica mestre!

Si al Poble Sec tenen el seu "noi", els del Poblenou també tenim el nostre "noi" i se'ns omple la boca quan diem que el de Poblenou és més "rockero".
Tirem enrere, fem una mica d’història i deixem que la imatge de dos dels rockeros més importants del nostre país, en Quimi i el Garcia,  s’esvaeixi creant el tan socorregut "flashback" que hem vist mil vegades a les pelis. Comencem pel principi, que és per on millor s’acostuma a començar.

Manolo Garcia va néixer el 1955 prop del sub-barri que es coneix com a Rancho Grande, arrel d’un restaurant del mateix nom que fa pocs anys que ja no existeix degut al 22arrobar  i  l'especulació que ha sofert darrerament el Poblenou.  La seva primera actuació va ser al Centre Moral i Cultural del Poblenou, debutant en la Coral en la tendre edat de 8 anyets. Manolo recorda que es va desmaiar de la intensitat de la seva entrega artística, així com que va fer d’angelet als Pastorets.
 "La primera vez que subí a un escenario tendría 8 años, en un Centro Moral y Cultural de mi barrio de Barcelona, Poblenou. Allí me desmayé directamente. Cuando canté ya en el instituto, tenía 13 años pero aún estaba muy nervioso... Las rodillas me chocaban, clak, clak, clak... Luego vi a Raphael en una peli que se llamaba Digan lo que digan y pensé: Quiero ser como este señor cuando sea mayor".
Després d’aquests desafortunats inicis artístics fem un salt fins a mitjans dels setanta quan forma part de Materia Gris tocant la bateria. Durant quatre anys toca per tot Catalunya fent Festes Majors i BBC (Bodes, Batejos i Comunions) i finalment canvien el nom per Satan, nom difícil de casar, certament, amb aquest tipus d’esdeveniments. El següent grup és Silma y su Conjunto. No és difícil endevinar que la tal Silma era la cantant. En aquest grup Manolo comença a cantar en els descans de la cantant titular.
No és fins a Los Rápidos que Manolo ja és el cantant oficial, però abans de fer les seves cançons Los Rápidos fan de grup d’acompanyament en la gravació de l’Lp Tengo una idea (1980) de Sergio Makaroff.
Los Rápidos són Manolo García (veu), Esteban Martín Hirschfeld (teclats), Antonio Fidel (baix), Josep Lluís Pérez (guitarra) i Lluís Visiers (batería).
Aconsegueixen gravar un Lp per Emi i encara que tenen molt èxit tant en les actuacions com entre la crítica especialitzada, en prou feines venen 2.000 copies del seu primer i únic disc, cosa que el converteix, un cop han passat els anys, en preuada peça de col·leccionista.
Amb Los Burros graven un parell de discos: Rebuznos de amor i Jamon de burro. Los Burros també eren molt ben considerats, però no és fins que Manolo i Quimi tornen a desfer el grup i s’inventen El último de la fila, que no comença la seva carrera meteòrica. 
Ara sí. L’encerten i l’èxit els somriu. a partir d’aquí la història ja la sap o l’hauria de saber tothom. El último de la fila es converteix en tot un fenomen de masses, sense baixar la qualitat de la seva proposta musical i fent més o menys el que havien fet sempre. Aleshores, que és el que ha canviat? Perquè ara tenen èxit i abans no? Perquè els discos de El último de la fila es venen com a xurros i els anteriors de Los Rapidos i Los burros van passar sense pena ni glòria? Ah...misteris insondables que mai podrem esbrinar.
Els seus discos Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985), Enemigos de lo ajeno (1986), Como la cabeza al sombrero (1988), Nuevo pequeño catálogo de seres y estares (1990),  i finalment Astronomía razonable (1995) ja son història del Rock i el Pop tan a tota Espanya com a Sudamèrica.
A partir d’aquí Manolo Garcia segueix com solista amb el mateix èxit, continuant amb les actuacions multitudinàries i gravacions de supervendes com Arena en los bolsillos (1998), Nunca el tiempo es perdido (2001), Para que no se duerman mis sentidos (2004), Saldremos a la lluvia (2008) i Los dias intactos (2011). En algunes de les seves lletres, tant en grup com en solitari, s'entreveuen pinzellades poètiques sobre els carrers que el van veure créixer.


Més informació sobre els grups musicals al Poblenou al número 16 de la revista Icària.

2 comentaris:

  1. “Yo vivo en el mismo lugar.
    Existe aún aquel bar y el rincón
    donde solíamos hablar.
    Donde escuchábamos nuestra canción.
    Ahora ya no van a merendar
    los de la fábrica de gas.
    Ahora ya no hay palomas
    ni aquel gato que era cazador.
    Arrancaron el árbol
    que hacía sombra en tu puerta”

    El Último de la Fila, “Llanto de pasión”.

    ResponElimina