dimecres, 26 de febrer de 2014

Per què hem anat al Barranco del Hambre?

Bàsicament, hem anat al Barranco del Hambre perquè voliem veure com era.
Hi ha families originàries d'allà que viuen al barri de la Plata. Hi van venir fa molts anys i van trobar al Poblenou un modus vivendi, si més no, diferent del que hi tenien allà, que, si hem de fer cas del topònim, havia de ser bastant desgraciat.
El nom era força suggeridor, i de seguida ens va atraure "l'aventura" de trepitjar terreny desconegut, i també la possibilitat d'assabentar-nos d'alguna que altra història desconeguda del nostre barri.
I vet aquí, que una tarda de finals d'octubre, un grup de persones ben predisposades a passar-ho bé ens vam encabir en un autocaret de setze places, amb un remolc per les maletes enganxat darrera, i un conductor eficaç i vigorós, que va resultar ser una mena d'àngel baixat del cel, i... cap a la Catalunya-Sud fins a Montanejos, a l'Hotel Casa Palacios.
Hem recorregut la zona i estem contents de saber com és ara el Barranco del Hambre i també hem pogut intuir com era fa cent anys.
Hem quedat molt sorpresos per la frondositat del paisatge que ens havíem imaginat bastant sec i pedregós. Hem vist que "el Barranco" és una angosta i bella fondalada formada entre cingleres de pissarra per on transcorre el riu Mijares vorejat d'alts pollancres grocs, i vegetació de ribera de tots colors.
La terra és argila rogenca i les vessants de les muntanyes completament cobertes de pins molt verds. Un paisatge verge i amb l'aire net.
Els poblets arrapats a les muntanyes amb les cases i els estrets carrers adaptant-se als forts desnivells, amb rampes i graons amb baranes, fent ziga-zaga. Hi ha restes d'antigues construccions rudimentàries, enrunades, al costat d'altres relativament recents, humils, sense pretensions, amb algun que altre ornament de ceràmica, com a molt. I tancades. Els habitants hi van per vacances.
Pel que fa al "Hambre", no l'hem vist pas!  Les poques persones que hem vist, semblaven ben alimentades. De moment, no hem de patir per això.
Durant tot el viatge ha dominat l'alegria i el bon humor. Tot i que formàvem un grup bastant heterogeni, la relació que s'ha establert entre nosaltres ha estat fluida i en molts casos enriquidora. Fins i tot, en circumstàncies difícils i contratemps, que també n'hi ha hagut, s'ha de dir que hem reaccionat amb serenitat i esperit col·laborador.
I ja posada a donar la meva opinió personal, també us diré que he trobat a faltar una estoneta de conversa un xic seriosa amb algú d'allà.
Les "forces vives" de Fuentes de Ayódar (un poeta “molt fan” de Rubén Dario i una noia que a l'escola “treia nota” en Història d'Espanya), ens van obsequiar, carregats de bona fe, amb un poema sobre el Pozo Negro i un documental sobre víctimes i malparits del s. XVII. Que potser en el s. XX, per aquestes terres, no hi ha hagut víctimes i malparits? 
Perdoneu, però algú ho havia de dir. Sé que és difícil perquè tampoc és qüestió de furgar en el passat de ningú, però haguès sigut maco viure una situació en la que una dona gran o un avi ens hagués explicat algun record de la seva vida, o poder entrar en un "inhòspit", i sentir per uns moments, aquella mena d'emoció nostàlgica, com la que transmet l'impressionant Cançó de bressol  que Serrat  va fer a la seva mare:
       "Ets filla del vent sec i d'una terra eixuta,
      d'una terra que mai no has pogut oblidar
      al llarg del llarg camí que et van fer caminar
      els teus germans de sang, els teus germans de llengua,
      i encara vols morir escoltant mallarengues
      coberta per la pols d'aquella pobre terra “
(Crònica de Montserrat Jurnet sobre el viatge que l'Arxiu varem fer a Montanejos, l' any 2011.)

Cap comentari:

Publica un comentari