Visites guiades

Ara que el Poblenou passa a ser una referència més del circuit turístic a Barcelona, us volem presentar una curiositat . Molt abans que la colla del Toni Soler gravés sketchs televisius a l’entorn de la Flor de Maig, una colla d’amics empeltats de l’esperit contracultural de finals dels setanta realitzaven aquest curt-metratge ple de l’humor, sàtira i ironia pròpia d’aquells anys. És autor entre d’altres, el nostre company i amic de l’Arxiu, Xavier Ripoll. Entre els protagonistes, junt amb ell, podem veure també a Manel Oller de la Colla del Drac. Si és veritat que es tracta d’una producció amateur i que el ritme resulta avui molt lent, és un document fílmic molt valuós del Poblenou industriós de fa quaranta anys.

La torre més bella

Avui, vint-i-dos de març del dos mil catorze, hem obert la torre.

La Torre de les Aigües és un magnífic edifici cilíndric construït l’any 1882 per l’arquitecte Pere Falqués. La seva funció era extreure aigua potable del subsòl, però la salinització d’aquesta la va fer inservible en pocs anys. Va quedar integrada dins la fàbrica Macosa convertint-se en una icona del Poblenou; omnipresent darrere els seus terrats i venerada pels artistes per la seva potència estètica.

La torre, amb un deix de tristesa des de l'alçada, ha estat testimoni mut de tota la història del Poblenou, veient com al seu voltant tot canviava mentre ella envellia. Cent trenta-dos anys després de la seva construcció, l’Ajuntament i la Companyia d'Aigües de Barcelona, s’han fet càrrec de la seva restauració dirigida per l’arquitecte Antoni Vilanova.

L’acte oficial de re-inauguració s’ha celebrat aquest matí a la Plaça Ramon Calsina, al peu de la torre, i han assistit molts veïns i veïnes del barri entre gegants i castellers.

Ha estat presidit per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, el regidor del districte, l’arquitecte i un representant d’Aigües de Barcelona que es congratulava de la coincidència que avui fós el dia mundial de l’aigua. Només feia falta que plogués.

Acompanyant-los, hi havia presents l’Associació de veïns del Poblenou, els extreballadors de Macosa, una ampla representació de la família Calsina, i entre tots ells, un home especialment feliç, Jordi Fosas.

El president de l’Arxiu històric i la totalitat de membres de la junta ho hem viscut com un moment especial. Durant molts temps s'han anat deixant pistes, ara ja ho podem anunciar obertament:

L’Arxiu Històric del Poblenou, amb la seva tasca altruista en favor de la preservació del llegat històric va ser proposat per fer-se càrrec de les visites a la Torre de les Aigües i la cessió de l’edifici adjacent conegut com la Casa de les Vàlvules. Després de un debat intern, vam acceptar i emprenem aquest repte amb tota la il·lusió de què disposem.

Ara és el moment d’animar a tothom a què ens recolzi en la nova aventura, ja sigui visitant la torre o participant a les activitats que farem a la nostra propera ubicació.

 Us hi esperem.
Tota la informació sobre la Torre de les Aigües al número 17 de la revista Icària.

Per què hem anat al Barranco del Hambre?

Bàsicament, hem anat al Barranco del Hambre perquè voliem veure com era.

Hi ha families originàries d'allà que viuen al barri de la Plata. Hi van venir fa molts anys i van trobar al Poblenou un modus vivendi, si més no, diferent del que hi tenien allà, que, si hem de fer cas del topònim, havia de ser bastant desgraciat.

El nom era força suggeridor, i de seguida ens va atraure "l'aventura" de trepitjar terreny desconegut, i també la possibilitat d'assabentar-nos d'alguna que altra història desconeguda del nostre barri.

I vet aquí, que una tarda de finals d'octubre, un grup de persones ben predisposades a passar-ho bé ens vam encabir en un autocaret de setze places, amb un remolc per les maletes enganxat darrera, i un conductor eficaç i vigorós, que va resultar ser una mena d'àngel baixat del cel, i... cap a la Catalunya-Sud fins a Montanejos, a l'Hotel Casa Palacios.

Hem recorregut la zona i estem contents de saber com és ara el Barranco del Hambre i també hem pogut intuir com era fa cent anys.

Hem quedat molt sorpresos per la frondositat del paisatge que ens havíem imaginat bastant sec i pedregós. Hem vist que "el Barranco" és una angosta i bella fondalada formada entre cingleres de pissarra per on transcorre el riu Mijares vorejat d'alts pollancres grocs, i vegetació de ribera de tots colors.

La terra és argila rogenca i les vessants de les muntanyes completament cobertes de pins molt verds. Un paisatge verge i amb l'aire net.

Els poblets arrapats a les muntanyes amb les cases i els estrets carrers adaptant-se als forts desnivells, amb rampes i graons amb baranes, fent ziga-zaga. Hi ha restes d'antigues construccions rudimentàries, enrunades, al costat d'altres relativament recents, humils, sense pretensions, amb algun que altre ornament de ceràmica, com a molt. I tancades. Els habitants hi van per vacances.

Pel que fa al "Hambre", no l'hem vist pas!  Les poques persones que hem vist, semblaven ben alimentades. De moment, no hem de patir per això.

Durant tot el viatge ha dominat l'alegria i el bon humor. Tot i que formàvem un grup bastant heterogeni, la relació que s'ha establert entre nosaltres ha estat fluida i en molts casos enriquidora. Fins i tot, en circumstàncies difícils i contratemps, que també n'hi ha hagut, s'ha de dir que hem reaccionat amb serenitat i esperit col·laborador.

I ja posada a donar la meva opinió personal, també us diré que he trobat a faltar una estoneta de conversa un xic seriosa amb algú d'allà.

Les "forces vives" de Fuentes de Ayódar (un poeta “molt fan” de Rubén Dario i una noia que a l'escola “treia nota” en Història d'Espanya), ens van obsequiar, carregats de bona fe, amb un poema sobre el Pozo Negro i un documental sobre víctimes i malparits del s. XVII. Que potser en el s. XX, per aquestes terres, no hi ha hagut víctimes i malparits? 

Perdoneu, però algú ho havia de dir. Sé que és difícil perquè tampoc és qüestió de furgar en el passat de ningú, però haguès sigut maco viure una situació en la que una dona gran o un avi ens hagués explicat algun record de la seva vida, o poder entrar en un "inhòspit", i sentir per uns moments, aquella mena d'emoció nostàlgica, com la que transmet l'impressionant Cançó de bressol  que Serrat  va fer a la seva mare:

       "Ets filla del vent sec i d'una terra eixuta,

      d'una terra que mai no has pogut oblidar

      al llarg del llarg camí que et van fer caminar

      els teus germans de sang, els teus germans de llengua,

      i encara vols morir escoltant mallarengues

      coberta per la pols d'aquella pobre terra “
(Crònica de Montserrat Jurnet sobre el viatge que l'Arxiu varem fer a Montanejos, l' any 2011.)

Manolo Garcia

El nostre amic Toni Olivé és un enamorat del barri, music, component del grup “Melodrama” i un gran especialista en tot el referent a la música del Poblenou. Directament des del seu blog Poplenou us presentem la seva primera col·laboració al Triangle de fum. Musica mestre!

Si al Poble Sec tenen el seu "noi", els del Poblenou també tenim el nostre "noi" i se'ns omple la boca quan diem que el de Poblenou és més "rockero".

Tirem enrere, fem una mica d’història i deixem que la imatge de dos dels rockeros més importants del nostre país, en Quimi i el Garcia,  s’esvaeixi creant el tan socorregut "flashback" que hem vist mil vegades a les pelis. Comencem pel principi, que és per on millor s’acostuma a començar.

Manolo Garcia va néixer el 1955 prop del sub-barri que es coneix com a Rancho Grande, arrel d’un restaurant del mateix nom que fa pocs anys que ja no existeix degut al 22arrobar  i  l'especulació que ha sofert darrerament el Poblenou.  La seva primera actuació va ser al Centre Moral i Cultural del Poblenou, debutant en la Coral en la tendre edat de 8 anyets. Manolo recorda que es va desmaiar de la intensitat de la seva entrega artística, així com que va fer d’angelet als Pastorets.

 "La primera vez que subí a un escenario tendría 8 años, en un Centro Moral y Cultural de mi barrio de Barcelona, Poblenou. Allí me desmayé directamente. Cuando canté ya en el instituto, tenía 13 años pero aún estaba muy nervioso... Las rodillas me chocaban, clak, clak, clak... Luego vi a Raphael en una peli que se llamaba Digan lo que digan y pensé: Quiero ser como este señor cuando sea mayor".

Després d’aquests desafortunats inicis artístics fem un salt fins a mitjans dels setanta quan forma part de Materia Gris tocant la bateria. Durant quatre anys toca per tot Catalunya fent Festes Majors i BBC (Bodes, Batejos i Comunions) i finalment canvien el nom per Satan, nom difícil de casar, certament, amb aquest tipus d’esdeveniments. El següent grup és Silma y su Conjunto. No és difícil endevinar que la tal Silma era la cantant. En aquest grup Manolo comença a cantar en els descans de la cantant titular.

No és fins a Los Rápidos que Manolo ja és el cantant oficial, però abans de fer les seves cançons Los Rápidos fan de grup d’acompanyament en la gravació de l’Lp Tengo una idea (1980) de Sergio Makaroff.

Los Rápidos són Manolo García (veu), Esteban Martín Hirschfeld (teclats), Antonio Fidel (baix), Josep Lluís Pérez (guitarra) i Lluís Visiers (batería).

Aconsegueixen gravar un Lp per Emi i encara que tenen molt èxit tant en les actuacions com entre la crítica especialitzada, en prou feines venen 2.000 copies del seu primer i únic disc, cosa que el converteix, un cop han passat els anys, en preuada peça de col·leccionista.

Amb Los Burros graven un parell de discos: Rebuznos de amor i Jamon de burro. Los Burros també eren molt ben considerats, però no és fins que Manolo i Quimi tornen a desfer el grup i s’inventen El último de la fila, que no comença la seva carrera meteòrica. 

Ara sí. L’encerten i l’èxit els somriu. a partir d’aquí la història ja la sap o l’hauria de saber tothom. El último de la fila es converteix en tot un fenomen de masses, sense baixar la qualitat de la seva proposta musical i fent més o menys el que havien fet sempre. Aleshores, que és el que ha canviat? Perquè ara tenen èxit i abans no? Perquè els discos de El último de la fila es venen com a xurros i els anteriors de Los Rapidos i Los burros van passar sense pena ni glòria? Ah...misteris insondables que mai podrem esbrinar.

Els seus discos Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985), Enemigos de lo ajeno (1986), Como la cabeza al sombrero (1988), Nuevo pequeño catálogo de seres y estares (1990),  i finalment Astronomía razonable (1995) ja son història del Rock i el Pop tan a tota Espanya com a Sudamèrica.

A partir d’aquí Manolo Garcia segueix com solista amb el mateix èxit, continuant amb les actuacions multitudinàries i gravacions de supervendes com Arena en los bolsillos (1998), Nunca el tiempo es perdido (2001), Para que no se duerman mis sentidos (2004), Saldremos a la lluvia (2008) i Los dias intactos (2011). En algunes de les seves lletres, tant en grup com en solitari, s'entreveuen pinzellades poètiques sobre els carrers que el van veure créixer.

Més informació sobre els grups musicals al Poblenou al número 16 de la revista Icària.

Quan començàvem a sortir

Fotografia de la Festa Major de 1920, presa a la Rambla entre els carrers Pujades i Venero. Autor desconegut.

La relació del Poblenou amb l’oci ha tingut molts contrastos durant les ultimes dècades. 

Si havíem arribat a tenir fins a cinc cinemes, a partit de l’any vuitanta-quatre, ens varem quedar sense cap. Si aleshores, al barri amb prou feines hi havia tres bars musicals, als anys noranta, el massificat “triangulo golfo” va ser una referència pels joves de tota Barcelona. Durant anys, el barri va tenir sol hostal, ara només cal veure l’oferta hotelera de la que disposem.

Us demanem que, per una estona, regressem molt enrere, a l’inici de tot, a la segona meitat del segle XIX. Aleshores, la població era fonamentalment treballadora; les jornades laborals eren de catorze hores de mitjana i, fins i tot s’aprofitaven els diumenges per netejar les màquines. El temps festiu consistia en setze festivitats religioses a l’any.

En aquest context, i tenint en compte que el preu per anar a Barcelona no estava a l’abast de tothom, es pot imaginar que allò que entenem avui per oci era gairebé inexistent i es limitava a les escapades al cafè o a les tavernes.

Les tavernes eren força nombroses, a Sant Martí hi havia aproximadament unes cent-vint. Algunes servien d’allotjament i normalment totes comptaven amb una taula de billar. La premsa de l’època reiterava les seves denúncies sobre els jocs i apostes que s’hi realitzaven, i que segons aquesta, desembocaven en “aldarulls, atracaments i ruïna a les llars humils”. Millor fama tenien els cafès, menys nombrosos i considerats més selectes, on semblava que acudien els obrers més qualificats.

En un barri de mar com Poblenou, la platja, evidentment, era un excel·lent espai de lleure gratuït, i l’any 1872 s’acceptà la petició d’instal·lar-hi uns espais per poder canviar-se de roba. Posteriorment es construirien uns banys condicionats i s’instauraria una línia de tramvia perquè s’hi pogués arribar des de tot el municipi. A partir d’aquí, la platja va ser centre de moltes activitats lúdiques.

Una altra forma de divertir-se era amb les becerrades, petites curses de braus improvisades en qualsevol plaça, tot i l'oposició que ja aleshores existia per part de sectors catalanistes i anarquistes. En una opinió que ens pot semblar actual, fa cent-vint anys, l’Arch de Sant Martí escrivia que “als organitzadors d’aquests espectacles se’ls hauria de fer el mateix que ells fan a les pobres bèsties”.

Davant d’aquestes formes d’oci poc edificants, i a mida que l’església perdia control sobre els hàbits de la població, cada cop va anar prenent més importància l’associacionisme popular. Aquest tenia caràcter pedagògic i pretenia ser l'element de socors i d'integració dels nombrosos nouvinguts, tan necessari aleshores. Per tot Sant Martí apareixien les primeres societats recreatives. Una d’elles, l’Aliança, que comptava amb el suport d'industrials i polítics, obria l’any 1873 el primer teatre. Vint anys després els poblenovins podien escollir entre quatre sales d’espectacles sense sortir de Sant Martí. Pel que fa a la música, i de forma paral·lela als petits espectacles de flamenc, es començaren a crear les primeres societats corals, que cantaven a les festes tradicionals i, poc a poc, es varen anar integrant al teixit social i a les societats recreatives. A mesura que augmentaven les seves activitats aquestes societats creixien tant econòmicament com en nombre d’afiliats i anaven oblidant el seu esperit social fundacional. S’establia una creixent competitivitat entre elles i adquirien cert caràcter elitista amb la celebració d'espectacles i festes restringides als socis.

La Festa Major era el temps festiu per excel·lència per a tota la població de Sant Martí de Provençals. Al principi es celebrava pels volts de l’onze de novembre, dia de Sant Martí, però a mida que els seus barris adquirien fisonomia pròpia es van convertir en terreny adobat a les rivalitats municipals. A partir del 1872, l’Aliança, amb el suport de Joan Agustí Carreras i d'altres prohoms, decideix celebrar la seva pròpia festa major el mes de setembre, fet que enervà els ànims de les societats del Clot. Aquella festa major es va convertir en una demostració de poder organitzatiu de les societats i dels industrials poblenovins. Les festes s'inauguraren amb la instal·lació d’un brollador d’aigua davant l’Aliança i durant dos dies es varen celebrar misses solemnes, balls d’envelat, concursos, enlairament de globus, focs d’artifici i un concert d’Anselm Clavé. A partir d’aleshores, la Festa Major de Poblenou es va anar consolidant amb la incorporació de noves societats recreatives, industrials i botiguers. Aprofitant la creixent afluència de gent d’arreu s’organitzaven fires per vendre els propis productes i alguns cafès oferien també espectacles teatrals. 

A mida que s’acostaven les acaballes del segle i amb la diferenciació social entre habitants es començaven a establir actituds, rols i espais separats. Hi havia una festa major elitista de caràcter tancat, amb balls de societat d’accés restringit que es celebraven dins de salons o en envelats engalanats amb llum elèctrica. La resta de la població acudia a altres espais més austers costejats per algunes societats, industrials o simples particulars amb fins lucratius. L’Arch informava que en un d’aquests balls celebrats a una antiga fàbrica, un grup de mosses van acabar a cops de puny, tot recordant que freqüentment aquells balls acabaven així.

Podeu trobar més informació sobre l’oci de l’època i cinemes al número 1 de la revista Icària.

Més informació sobre els bars de nit del barri al número 4 de la revista Icària.

Més informació sobre platges i banys al número 7 de la revista Icària.

Més informació sobre la Festa Major al número 8 de la revista Icària.

També més informació sobre associacionisme recreatiu al número 9 de la revista Icària.